Hi ha dies que la vinya no demana res.
Ni paraules, ni gestos, ni discursos.
Només presència.

La lluna hi és igualment.
No accelera, no promet, no corre.
Il·lumina les fileres amb una constància antiga,
com si sabés que el que importa no passa mai de pressa.

A la vinya, com al vi, gairebé tot depèn de decisions que no es veuen.
Un dia més d’espera.
Un gest que no s’executa.
Una verema que no s’avança tot i que el calendari ho permetria.

Són eleccions silencioses.
No apareixen a les fitxes tècniques.
No sempre s’expliquen.
Però són les que donen sentit al resultat.

Els cellers que treballen així no necessiten grans relats.
Necessiten precisió.
Paraules justes.
Una mirada capaç de llegir el lloc, el temps i la intenció darrere de cada decisió.

Perquè no tots els vins volen ser explicats de la mateixa manera.
Alguns demanen context.
Altres, respecte.
Altres, simplement que no se’ls forci un discurs que no els correspon.

Sota la mateixa lluna,
la vinya continua fent la seva feina.
El vi es construeix lentament.
I hi ha qui observa, escolta i espera abans de parlar.

Avui, això és suficient.

Si aquest text et parla, ja sabem parlar el mateix idioma.